dijous, 27 de juny del 2013

En refrigeració


Començo amb un atreviment, ensenyant-vos la porta de la meva nevera. Espero no acabar ensenyant altres interioritats que això d'exhibir segons quines coses privades pot ser de molt mal gust.
Aquesta és la melmelada de llimona que he descobert fa poc. El nom és divertit: Thursday cottage: Bestial, potser més i tot que la Gunilla d'Önos.
 
Què més hi ha per aqui? un cava rosat Anna de Cordorniu (no noto diferències amb el cava blanc, honestament), una ampolla de Gessamí de Gramona, un tub ja  mig gastat de Kalles Kaviar, que li encanta al meu fill ( i  a mi també , cap problema).



dimarts, 25 de juny del 2013

Fa més de trenta anys



Vestida de princesa hippie vaig celebrar la meva comunió un diumenge de finals dels anys 70. Com que no he fet cap casament va ser un dels pocs dies de la meva vida que em vaig sentir la protagonista de la festa. Però aquell protagonisme es va esfumar a la meitat del dia pel que va passar. La meva germana va estar a punt de morir ofegada. Sort que va acabar bé.
Al restaurant on es feia l'àpat hi havia una bassa. Una bassa fosca i fonda, d'aquelles de les cases de pagès, d'aigua opaca,  amb un grapat d' ànecs que hi nedaven. La canalla, allò que es fa, vam acabar de dinar i vam sortir a fora a jugar i com no havia de ser d'altra manera, el que més ens va atreure van ser la bassa i els ànecs. Tots en fila al pedrís de més de 2 metres d'alçada d'aquella bassa llençant bocinets de pa als ànecs. Jo tenia set anys i la meva germana no havia fet encara els 5 i no savia nedar. Era petita i no llençava gaire lluny, es queixava que el seu pa no s'el menjaven perque no hi arribava allà on eren. En un intent de que la seva molla de pa arribés als palmípedes com feiem els altres, la nena va caure a dins la bassa. No hi havia adults que ens vigilessin. S'enfonsava, s'ofegava, la vaig veure treient el cap i les mans alçades desde l'aigua. Aterroritzada.
El meu cosí que llavors tenia dotze anys, sí, sí, només dotze anys, i que duia el braç enguixat, em va preguntar si savia nedar, li vaig dir que jo sí però que ella no, i es va llançar a l'aigua en una mil.lèssima de segon sense dubtar un instant. El braç del guix ( i tinc la imatge gravada al meu cap) aguantava la nena de la barbeta. Uns instants més tard un adult i un cuiner saltaven disparats dins la bassa per ajudar. El més difícil va ser treure'ls a tots d'allà dins. La paret de la bassa tenia tres metres i era molt alta.
El que havia pogut ser una tragèdia va acabar en un ensurt. Un terrible ensurt. El record final d'aquell dia és amb la meva germana, tan bonica ella amb el seu vestit nou xop, ficada dins els cotxe i plorant perque se li havien mullat les sabates. I el cosí salvador es diu profèticament Salvador.


divendres, 21 de juny del 2013

Fí de curs i escola



Arriba el final de curs. Les escoles tanquen avui les portes per a fer una llarga i merescuda pausa fins el setembre. la rutina es trenca per a trobar el ritme estiuenc, més lent però més esbojarrat. Les families ( també les de dos membres!) hem de buscar-nos la vida amb casals, avis, activitats etc perque les feines no s'adapten a aquestes dilatades vacances escolars. M'acomiado del curs del meu fill amb la sensació de que una cosa més ja està feta, una petita etapa superada . Ens espera l'últim curs d'educació infantil i la sensacio que els petits creixen a passes agegantades. Els albúms de l'escola ho corroboren: els traços del principi són d'una manera i a les darreres pagines floreixen i s'afinen.
Aprofitant que m'embranco amb  aquest tema. D'on ve aquesta psicosi de productivitat escolar tan exagerada? Inunden els pares amb feines i feines dels fills com si calgués un testimoni material de tot el que es fa a l'aula a cada minut. Deu ser encara la tradició post-franquista i juedo cristiana del  " et guanyaràs el pa amb la suor del teu front". S'ha de ser rendible, hem de formar treballadors inesgotables que produeixin com gallines.
Afortunadament el sistema ha canviat molt però en algunes coses encara beu massa directament d'una herència educativa molt arcaica.
Vaig posar un video al meu antic blog que il.lustra els canvis socials dels últim cents anys i com l'educació no ha evolucionat en paral.lel ofereint el que realment necessita la societat. En general, el sistema segueix preparant, encara avui, futura mà d'obra proletaria.
M'agradaria saber si existeix alguna pedagogia que treballi totalment independent del llegat de la revolució industrial.

dijous, 13 de juny del 2013

Europa, casa meva

 
Som al millor lloc del món. Som en un lloc on la gent fa servir els diners per a obtenir les coses, no roba ni mata, ni les pren del vei. Som en un lloc on els infants i els joves tenen dret a anar a l'escola, on tothom té dret a que l'atengui un professional de la salut. Som a un lloc on la gent gran després d'una vida de feina rep una pensió per la seva contribució de molts anys. Som en un lloc on quan hi ha una injusticia, algu vetlla perque sigui reparada amb unes lleis que hem triat nosaltres. Som en un lloc on encara es pot sortir al carrer sense la por de que ens puguin atracar, violar o degollar.
Hi ha molts llocs al món on no tenen res d'això. N'hem d'estar orgullosos i ho hem de voler conservar.
Som a Europa, un lloc amb el pes de la història més feixuga, una història de llargs segles plens de lluites per a aconseguir justicia. Estimada vella vaca europea, m'agraden les teves llegendes antigues, m'agraden les teves històries passades, reals i inventades. M'agraden els teus fills il.lustres, m'agraden fins i tots les èpiques batalles que ha hagut de passar la teva gent, m'emocionen els teus episodis més terribles i ara, ara que ja ets una vella xaruga amb la feina quasi feta ara et qüestiones a tu mateixa?
Jo t'estimo i per això no vull que desapareixis. Em sento orgullosa de pertanyer a tu i de que tu siguis meva encara que només ho siguis una mica miqueta.
No et qüestionis a la teva edat, vella Europa, però sobretot no et moris!

dimarts, 11 de juny del 2013

Un altre que diu bajanades



I és que a mi em cau bé aquest tipus, sempre he pensat que ha fet coses interessants al teatre. Però amb aquesta declaracioneta s'hi acaba de lluir. 
No creu en les banderes. Ni jo. Apa vès. Les banderes són un símbol i dir això és com dir que no creus en que les banderes identifiquen un país, o  potser que no creus en els països, en la seva existència? Que cony vols dir realment??? Que no ets sents identificat amb cap bandera?  Ah! potser és això, jo tonta de mi!
Els que són com ell no volen ser etiquetats de "nacionalistes" ni d'independentistes. No volen que els polítics els facin servir d'abanderats de cap causa, i llavors, cauen en aquestes bajanades sense sentit, totalment absurdes i totalmentt idiòtiques.
És que potser són  es creuen tan universals que no són d'enlloc? És que potser no han nascut en un poble/ ciutat/ barri/ carrer??? Es que potser no viuen a algun lloc i van com nòmades de racó de  galaxia món a racon de món? Cretins en dic jo. Si  és que no són d'enlloc no estimen cap lloc, si no es senten del seu barri/carrer/poble/ciutat/pais és   que no  l'estimen ni el respecten. Estan per damunt de les coses terrenals: ells, els pijo-progres són eteris, són atmòsfera i oxigen, suren a 200 metres damunt dels nostres caps; i nosaltres som la púrria que ens preocupem per on vivim, per casa nostre i perque a més tenim sentiments per la terra que ens ha parit.

Au vinga, aneu a cagar!
 
 
El Periodico avui 11/06/2013
 

dilluns, 10 de juny del 2013

De menjar i beure I

No acostumo a escriure gaire sobre el menjar i el beure. Però sempre he sigut de bon menjar i de bon beure, per això no sóc prima. Tampoc sóc grassa. Em sobren 4 Kg que sé perfectament de quin lloc rebaixaria. I no és el cul.


 
M'agraden les coses bones. Les coses saboroses que es disfruten amb el paladar. Per exemple la xocolata, el salmó fumat que es fuma en calent, ( li dedicaré un post a aquest un dia), el iogurt grec, els crepes, el mango, les groselles, moltes menes de formatges, els albercocs, la llonganissa de Vic, els rossinyols (cantharelus sibarius),  el vi i el cava i les melmelades de cítrics ( especialment les angleses  o les d'estil angès). Il.lustro aquest post tan hedonista amb una melmelada sueca: la Gunilla Old english Marmelad que, tot i trobant-la facilment tots els supermercats  d'allà i molt assequible,  encara no n'he trobat cap aqui  que l'iguali. Té la dolçor justa que no empalaga i l'acidesa i frescor al punt per a untar les torrades amb mantega i posar-hi al damunt una capa fina d'aquesta conserva celestial  amb trossets  de pell de taronga i acompanyar-ho t'un bon tall de formatge.
 
La salivera està servida.
 
 
Si no és indiscreció preguntar, què us agrada a vosaltres?


dijous, 6 de juny del 2013

Cordills, cordes i cadenes

Sóc  la gran de 4 germans.Tres de molt seguits i un de despenjat. A mi, la familia nuclear m’ha marcat molt. Sempre he volgut ser independent però  a vegades encara m’ataca la sensació de que no ho he aconseguit.  He viatjat, he viscut sola des dels 18 anys, he viscut a l’estranger durant uns anys,  fins i tot m’he convertit en mare! Però segueixo enganxada als meus pares d’una manera molt marcada. No sé si és un factor cultural (que podria ser) o només és que em sento protegida si estem a prop. Tinc més de 40 anys i  encara  sento que estic unida al papa i a la mama.
Al sud d'Europa tenim uns cordons umbilicals llarguissims que duren tota la vida. Recordo encara quan el meu avi estava a l'UVI, delirava i demanava la "mama". La meva mare creia que preguntava per la seva dona, ja morta, la meva àvia, però no. Ell demanava la seva mare. Tenia 86 anys i  l'únic consol que tenia era cridar la seva mare. A tots ens passa igual. Ens sembla que ningú ens cuida millor que la nostra mama. 
En costrast amb la tradició nordeuropea on els joves marxen de casa i es fan "homes i dones"  als 18 o 19 anys, al Sud seguim aferrats a les nostres arrels familiars al llarg dels anys.  Als del Nord els sorpèn que  "aquí baix" amb 25 o 30 anys molts visquin a casa del seus pares i als del Sud ens sorprèn per exemple que "allà dalt" els fills que viuen a  certa distància ( tan poden ser 100 com 900 Km)  dels seus pares només els visitin dos cop l'any.  Aquest deslligament causa i conseqüència de que ni els joves siguin considerants una càrrega pels pares ni esl pares pels fills quan els més grans arriben a la vellesa i tenen problemes de salut, mobilitat i solitud. L'Estat  paternalista es fa càrrec tant dels joves que no tenen recursos, com dels grans que tot sols no es poden valer.  Els vincles no són tan forts i el concepte familia es limita als anys que pares i fills viuen junts que no solen ser més de 18-20. Es té assumit que l'Estat cuida els ciutadans de forma paternalista ( que no és ben bé com la mama, oi?). Com un pare que vetlla perque no els falti res, cap medecina, cap recurs, cap habitatge. Però  en el fons els falta el més important: l'afecte proper de la familia.
Amb això el Nord no ens guanyarà mai.

dimarts, 4 de juny del 2013

Indecent, obscè, repugnant, escandalós




No sabeu la ràbia que m'ha fet entre altres coses que surten al títol del post assabentar-me que  part dels nostres impostos vagin a parar a l'embriaguesa putrefacta dels qui teoricaments han de vetllar pel nostre benestar.  Només puc dir que és indecent.
No és ja prou greu que s'omplin de mam mentre el que se suposaria que haurien fer és arreglar lucidament la situació que vivim, que a sobre ho tenen més barat que al carrer perque està subvencionat. És que som estúpids i no ens mereixem res més.

Cal revisar-ho TOT perque ens prenen el pèl desde fa segles. Vull un sistema nòrdic. On tots els qui serveixen els ciutadans hagin de passar comptes de la despesa Publica i Privada. Ja n'hi ha prou. Revolta i Començar de nou. res de canvi que ens en foteran uns altres d'igual o pitjors. Transmutació total del sistema Volem el poder per a la gent. No paguem més impostos si no sabem on va a parar cada cèntim d'euro que ens prenen.
 
Quins sants collons!